publicaciones>otras publicaciones> Metro: Galàxies Metropolitanes> introducción
 

Metro: Galàxies Metropolitanes

Josep Parcerisa / Maria Rubert

Edicions UPC, 2001
ISBN 978-84-8301-655-8
174 pàgs.

 

 

 

 

 

 

UNA DESCRIPCIÓ POSSIBLE

        Des dels túnels del metro, la ciutat és imprecisa. No hi ha forma urbana, ni clima, ni topografia, ni cel. Quan el metro sura o va elevat, la distància respecte del pla del carrer i de l'activitat l'allunyen de l'escenari urbà. Tanmateix, és palès que el metro pertany a l'imaginari de la ciutat -com il·lustra Marc Auger-, forma part de les entranyes vibrants que la fan possible. Si això és així, poden uns plànols, radiografies planes d'un sistema submergit, explicar altres registres de les ciutats que els suporten? Aquesta pregunta és l'objecte del nostre treball.

        La mobilitat és un assumpte complex. La que circula per l'esquelet dels carrers i les avingudes de les ciutats es pot assimilar als fluxos, amb lleis i comportaments similars a la física de fluids. Tanmateix, la mobilitat guiada té un comportament més pròxim al dels sistemes nerviosos, on els nodes esdevenen més decisius que els canals i, per tant, on els llocs d'enllaç i d'intercanvi -les estacions- dibuixen un alter ego de l'estructura dels carrers, és a dir, configuren un mapa d'ús de la ciutat clivellat pels focus de concentració.


Diagrames, il·lustracions...? Plànols

        No és casualitat que el diagrama del metro de Londres que traça H. C. Beck el 1931, que representa de manera simplificada una teranyina de les línies, es consideri un dels milllors gràfics del segle xx. Copiat i adaptat arreu, s'ha convertit en l'eina estàndard per facilitar l'ús d'un sistema d'itineraris i nusos complexos. Aquests gràfics representen la xarxa com una topologia precisa de connexions, sense distàncies ni superfície real. La xarxa i la planta de la ciutat són realitats diverses, amb uns punts de trobada, les estacions, que actuen com els ancoratges dels nusos a la superfície.

        Aquest treball es proposa fer el camí invers, és a dir, rescatar la ciutat que hi ha al darrere dels diagrames dels usuaris. Es tracta de traslladar una realitat funcional a la seva dimensió espacial precisa. Sobre plànols topogràfics, s'han dibuixat els traçats i les estacions del formidable sistema de de línies de força que representa el metro. Els plànols que il·lustren el desplegament real dels túnels són radiografies que il·luminen una realitat tangible però subterrània, de vegades autònoma o indiferent a les incidències de la superfície: mostren una armadura funcional que, com un esquelet orgànic, dóna suport a tot el sistema urbà i l'irriga.

        En aquest context de complexitat creixent, l'ATLES posa en relleu allò que el metro té de més estructural. L'estudi del desplegament de les línies sobre el mapa de la ciutat és el que el metro té de més urbanístic i coincideix amb el que la ciutat té de més metropolitana: la idea de xarxa.


Condicions de comparació

        El metro, com molts altres sistemes generals, admet la descripció comparativa perquè es caracteritza per la seva disposició i funcionament universal i estàndard. Arreu del món és un transport guiat, independent dels carrers i d'altres models de transport, amb canal propi, expedit, ràpid i al servei de la mobilitat massiva, en ciutats que tenen una dimensió metropolitana o bé hi apunten.

        L'ATLES fa una comparació internacional de plànols de ciutats amb metro, des d'una mirada transversal i sistemàtica. Es complementa amb una perspectiva més propositiva. Ambdues aproximacions coincideixen a presentar la qüestió com una realitat en evolució.